divendres, 28 d’agost de 2009

AQUELLA MOSTRA DE TITELLES A MONT-ROIG


L’any 2001 vaig tenir l’oportunitat d’organitzar la ”Ia Mostra de titelles al Baix Camp” al poble on resideixo, Mont-roig del Camp (Tarragona). Per aquell temps jo treballava de dinamitzador cultural a l’ajuntament. Era l’oportunitat de crear un festival inexistent a les comarques de Tarragona

Va ser una experiència enriquidora i un projecte de quasi 2 anys de treball cercant companyies i anant a veure espectacles i assistint a diversos festivals. Com sempre sols passar calia cercar ajuts econòmics, i finalment l’Ajuntament de Mont-roig va sumir tota la despesa. La Generalitat ens va denegar una subvenció. Va ser un èxit per ser el primer any 9 companyies, tres dies d’espectacles del 12 fins el 14 d’octubre de 2001. La premsa se’n va fer força ressò. El Punt (1) El Punt (2) El Punt (3) , el Punt (4)

Inaugurà la mostra la Cía Rocamora amb “Les Faules de Lafontaine” li va seguir la Cia la Baldufa amb "El Baróde Munchausen", la Cia Teatre Nu amb "l’home just" i la Cia Teia Moner amb "Les meves estimades besties", Titelles Babi amb "l’ ocell meravellós", Boca Rica amb "Cucudrulu", la cia. L'Estaquirot amb "la Pastissera" i Cia Teia Moner amb "Nyam!". i va cloure la mostra el dia 14 d’octubre la Companyia Binixiflat amb "La llegenda dels Nats".
Malauradament no va haver segona edició . Perquè? Doncs la incompetència dels nostres politics com sempre. No els hi entra al cap que la cultura no es un negoci i clar la Mostra no va donar beneficis.

M'agradaria recuperar aquesta mostra, serià una bona idea, jo estaria fins i tot dispossat a treballar de valent. Llenço la proposta per qui em vulgui escoltar.

foto: Teia Moner "Nyam"

dimarts, 25 d’agost de 2009

tècniques:DE PEANYA


Els titelles “de peanya” són aquells que estan subjectes amb una vareta a un suport de fusta que portaran a la seva part inferior, i que anomenen:"peanya". El moviment de les seves extremitats s’aconsegueix acompanyat de varetes.

Hi ha titelles de peanya simple, generalment per manipular personatges humans, i titelles de doble peanya per a animals.

En la seva versió més tradicional el titella de peanya es desplaça sobre una pista situada per sota del nivell de l’escenari i es mou paral·lel a la embocadura, el moviment es limita a esquerra / dreta i dreta / esquerra. D’aquesta manera els peus de la titella queden al nivell del terra de l’escena.

Encara que també es coneixen muntatges teatrals que prescindeixen de la pista o rail i la titella es desplaça sobre una taula o tarima, així el moviment de les titelles, a més d’esquerra a dreta, incorpora també davant i en darrere, així com el desplaçament diagonal.

dissabte, 22 d’agost de 2009

PROPER ESPECTACLE


L’INVISIBLE” COMPANYIA DE TITELLES, estrenarà a partir del proper mes de octubre, potser novembre l’espectacle: “Els coberts de plata” l’obra es una adaptació de l’original d’en Ezequiel Vigués “Didó”.

Estem buscant un circuit de sales o teatres, en definitiva qualsevol lloc que tinguin ganes de passar una estoneta divertida. L’obra esta dedicada al públic familiar

Si esteu interessats i voleu mes informació, aquí teniu el correu electrònic: invisibletitelles@gmail.com o bé truca al 646287914 (Joan)

El preu? Ja en parlaren que de ben segur que arribem a un acord, ja veureu .

dijous, 13 d’agost de 2009

tècniques: BUNRAKU

Emprem bunraku per anomenar al teatre clàssic de titelles de Japó. Però originalment aquest era el nom d'una persona i parlant estrictament crec que hauríem d'emprar a canvi el terme Ningyo Joruri. Aquest fa referència a un teatre de titelles (Ningyo significa ninot i per extensió, titella) el qual és acompanyat per un tipus de recitació o narració anomenada joruri.

El terme bunraku es va començar a utilitzar tan sols fa una mica més d'un segle cap a mitjans del període Meiji. Aquest va ser fet a partir del nom d’una persona, Uemura Bunrakuken (1737-1810), qui va establir un petit teatre de Ningyo Joruri a Osaka a 1805, prop de mig segle després del màxim floriment d'aquest tipus de teatre de titelles. A més el nom va ser seleccionat per a un teatre, el Bunrakuza (za és un sufix per a noms de negocis) el 1872.

La paraula bunraku, presa del nom de Bunrakuken, es va emprar per fer referència tant al teatre com a la companyia. Al cap de poc temps un teatre rival, el Hikorokuza, va ser forçat a tancar a causa de les dificultats financeres, deixant al Bunrakuza com l'únic teatre professional del seu tipus a tot el país. (En aquella època. Com passa ara, havien titellaires d’estils semblants a les províncies, però eren aficionats i el nivell del seu art era baix). Ningyo Joruri i el Bunrakuza es van convertir en sinònims fins que bunraku es va començar a utilitzar per referir-se al tipus de teatre en si com ocorre en l’actualitat.



dimarts, 11 d’agost de 2009

A TALL DE PRESENTACIÓ - INICIS


Recordo que de petit l’avia m’havia portat a veure algun que altre espectacle de titelles amb els meus cosins. Era el clàssic teatre de guinyol amb el titella català, amb el bo i el dolent que repartien garrotades a tord i dret, - Heu vist al dimoni?- siiiii a sortit per allí!!!! Si torna m'aviseu, crideu ben fort. Aquell titella de guant al pur estil Didó o Vergés. Eren les tardes màgiques de restar bocabadat davant el petit teatri...

El primer titella que va caure a les meves mans me’l van portar de Suïssa uns amics de la família...Apa que no vaig jugar i jugar inventant histories....

L’Herta Frankel aconseguia que els diumenges s’aturés el meu món per veure la Marilin a la televisió.

Amb catorze anys els estius treballava d’aprenent de tramoista amb el meu oncle, allí vaig tenir ocasió de veure de aprop el grup argentí “los titeres de Horacio” que llavors estaven de moda arran d’un programa que feien per TVE.

Suposo que L’Horacio Casais (director de la companyia) em va veure tant il·lusionat que em proposar ajudar a manipular alguna marioneta durant les dues funcions que varen fer a Tarragona. Us podeu imaginar lo que vaig arribar a gaudir aquell dia....?

De nen, havia arribat a muntar funcions pels cosins i amics, sessions privades al menjador de casa..... Be, de nen i no tant nen... (l'historia continua)