dimecres, 30 de juliol de 2014

SOCCUS, TÈCNICA, CONSTRUCCIÓ capítol 3er

Per la construcció d’en Soccus m’he inspirat en la tècnica i la manera de fer que va empra l’escultor Bernat Verderol Roig (Tarragona 1814-1898), Entre els seus treballs escultòrics destaquen els bustos, les escultures i els relleus de la façana de l’ajuntament de Tarragona, el retaule de la capella de la Mare de Déu del Claustre de la Seu de Tarragona , els gegants nous, estrenats per Corpus de 1851, el Negrito, que sortí per primer cop el 22 de setembre de 1856, i la Negrita, que desfilà per  primera vegada el 26 de desembre de 1859, i els nans vells que feren acte de presència davant els tarragonins l’11 de gener de 1865.

Els gegants moros d’en Bernat Verderol
Explica l’anecdotari popular i fins i tot ho recull en Joan Salvat i Bové (Tarragona 1896 - Barcelona 1985), cronista de la ciutat de Tarragona, que Verderol construïa les figures del seguici popular en el seu taller – estudi del Pla de la Catedral a hores lliures amb uns fulls de papers mullats amb escaiola i cola produint una pasta que anava modelant sobre una estructura de fusta, sense un motlle previ anant fent sobre la marxa. Diuen que en Verderol aprofitava tots aquells papers que queien a les seves mans, fulls de diaris, embolcalls, i a les nits en aquell taller-estudi quan es reunien poetes, artistes i amics de Verderol a fer petar la xerrada, feien tertúlies de caire artístic, o bé de contingut polític, molts dels escrits que allí es llegien van acabar barrejats amb escaiola i cola en el cap d’algun d’aquells gegants o nans. Ai! (sospir) qui pogués recuperar algun d’aquells escrits! Aquesta historia em va colpir quan fa molts anys me la varen explicar.

Perquè de paper?
Doncs per varies raons, la primera i molt important, per sant Pere de Riudebitlles és un municipi de llarga tradició industrial paperera des del segle XVIII (tot i que el primer moli paperer es datat al segle XVII). La segona per què molts titelles tradicionalment s’han fet de paper-cartró.

Procés
Amb tota la humilitat que he pogut, m’he permès recrear l’anècdota del mestre Verderol així que em vaig proposar fer el mateix que ell, salvant les distancies, construir en Soccus sobre la marxa, vaig emprar una estructura de filferro en comptes de fusta,  i cola de fuster i fulls de paper, de diaris, d’apunts titellaires, retalls de papers d’altres treballs, fulletons de publicitat... que vaig anar enganxant a estones, quan feia un descans dels titelles, quan sobrava alguna mica de material d’altres treballs (concretament dels espectacles: “Me llaman Perla Preciosa” i la renovació de “La llegenda del cavaller Jordi”), feien cap i donaven forma dia a dia al cos d’en Soccus. moltes nits d'aquest hivern fins molt tard m'engrescava a anar encolant paper
En Soccus te en una primera fase 7 capes de paper i una part del  interior plena de poliuretà injectat. En una segona fase vaig procedir  a donar una capa super liquida  de gesso.


Treball de construcció 1
Què és el Gesso?
Prové de la paraula Italiana per identificar el guix, El gesso en la seva versió comercial és una base de carbonat càlcic (CaCO3) polvoritzat, acetat de polivinil i resines acríliques, com blanquejant diòxid de titani o blanc de titani, encara que es pot utilitzar altres blanquejants, com conservants amoníac o formaldehid.
A aquesta base se li poden afegir, colors i elements per aconseguir una gran varietat de textures.
El que fa tan útil al gesso en arts decoratives, és la seva capacitat de barregés amb diferents materials. Un cop sec és resistent a dissolvents químics com la trementina i no “craquela” en assecar-se.
Finalment dues capes de pintura, per donar pas a la col·locació de l’arnès interior per què el manipulador pugui portar en Soccus per les cercaviles. (no descarto la possibilitat que posteriorment amb el temps es recobreixi de fibra de vidre fina i resina)


Treball de construcció 2
Model
Si be no he volgut copiar cap model i he anat fet sobre la marxa, si que he volgut traçar unes formes mes semblants als “soccus” romans. Però si un mitjó em venia constantment al cap, sobretot quan construïa l’estructura inicial de filferro aquest ha estat el Mitjo d’en Tàpies. Aquell mateix que va estar envoltat de polèmica quan el 1991 va neixer com un projecte d’escultura per al Saló Oval del MNAC, i mai va veure la llum en el seu format original de 18 metres d’alçada, per què moltes persones van manifestar que un mitjó foradat no podia ser art. La societat catalana es va dividir en detractors i admiradors del projecte.

Mitjó d'en Tàpies

Finalment el mitjó es va fer realitat i es va instal·lar de forma permanent a la terrassa de la Fundació Tàpies, això si, en una versió molt més petita de 2,75m.
El "Mitjó", és tota una oda a la senzillesa dels objectes quotidians que ens acompanyen en el nostre dia a dia. Com explicava el propi Tàpies, és “un humil mitjó mitjançant el qual es proposa la meditació, amb la qual cosa vull representar la importància en l’ordre còsmic de les coses petites”.



Continuarà…

dilluns, 28 de juliol de 2014

SOCCUS, EL MITJÓ DEL PEU ESQUERRA capítol 2on

GEGANT, GEGANTÓ, GEGANTET, CAPGRÒS, O...POTSER TITELLA?

Un titella (masculí), és una figura o ninot que es mou de manera que sembla que el seu moviment és autònom.
Hi ha molts tipus de titelles, alguns sense ser ninots fets expressament per a tal
efecte, fan la mateixa funció, com per exemple els titelles objectuals, en què la manipulació d’objectes quotidians com ara botes, culleres, pots, etc. eixampla les possibilitats expressives i produeix efectes sorprenents.
En aquest punt permeteu-me que faci un parèntesis per parlar dels gegants i dels seus diferents tipus.
A casa nostre, i a molts altres indrets del món, som posseïdors d’una gran tradició festiva gegantera, personatges de carrer, grans i petits, els més antics, de cartró pedra d'un gran valor artístic que solen passejar pels carrers de viles i ciutats amb motiu de les Festes Majors i d’altres actes populars.
Els gegants en un gravat antic
El gegant tradicional: és una "figura vertical de característiques humanes, de mesures considerablement superiors a les d'un individu de dimensions normals, que, conduïda des de d’interior per una persona, participa en les festes i celebracions, amb un caire festiu i alhora de símbol col·lectiu". Antigament representaven reis, nobles o guerrers.

Els gegants del Pi de Barcelona
El gegantó: és un gegant més alt que l’ésser humà però manifestament més baix que els gegants tradicionals, per diferenciar-lo dels quals rep el seu nom. Tot i la seva característica, és portat per individus adults.

El Negrito i la Negrita, gegantons de Tarragona
El gegantet: és un gegant no gaire més alt que un ésser humà adult dissenyat per ser portat pels infants, en relació amb l’alçada dels quals sí que constitueix un autèntic gegant.

Els Gegantets Petits Fadrins de Reus
El capgròs: també anomenats caparrots, cabets, cabuts, nans... Aquestes figures solen ser uns caps, que es posen damunt dels muscles les persones que el duen.

“Nanos” de Tarragona

Pel fet de tenir un gran cap damunt d'un cos normal, fan també l’efecte de ser uns nans.
Aquests elements eren fabricats de fusta antigament i per a major comoditat i lleugeresa en l’actualitat de cartró o fibra de vidre,
 
Les Grandes Personnes de Boromo
Tornem a reprendre ara el tema del inici del capítol. I si conjuntem els conceptes de titelles i gegants estaríem parlant dels titelles de carrer, d'ús no teatral però sí dramàtic-festiu, que no es mouen amb paràmetres professionals sinó per l’obstinació i el voluntariat dels vilatans de les diferents localitats on es troben.

A l’actualitat, aquest fenomen ha pres dimensions extraordinàries. Pràcticament cada dia de l' any en un lloc o altre de la geografia hi ha trobades de gegants i en molts llocs la seva presència a les festes populars s'ha convertit en una cosa normal i obligada. Grups reconeguts com serià el cas dels Comediants, i molts altres, s’han inspirat i han incorporat aquest element lúdic – festiu, en els seus espectacles que han passejat per mig món.

Alicia, Teatre Nu
Així segons lo exposat, en Soccus el classificarem potser, dins la categoria de gegantons i podrien afirmar que en Soccus és sense cap dubte, un gegantó – titella de carrer, evidentment un mitjó.
primer esboç d'en Soccus



diumenge, 27 de juliol de 2014

PERQUÈ “SOCCUS”? Capítol 1er




INTRODUCCIÓ
Un dia d'aquells que et visita una musa despistada va i em diu a cau d'orella   - construir un " mitjó capgròs " o quelcom de semblant, perquè pugui desfilar en aquella cercavila de la Mostra de titelles “Mitjó” del mes de juliol pels carrers de Sant Pere de Riudebitlles. 

I plim,plim, plim, s'encent tota la maquinaria que normalment s'encen en aquests casos ( els que sou artistes ja sabeu de que parlo)

Com tenia que ser un secret no us havia parlat d'ell , Ara un cop estrenat al Mitjó 2014 us proposo que en diferents capítols, llegiu l'aventura de la construcció d'en Soccus i notareu potser ( ep, cal esforçar-se una mica , ho reconec)  com em vaig apassionant per aquest projecte. deixeu doncs que us en faci cinc cèntims del que, qui, com, i perquè d’aquesta iniciativa, el que representa, d’on parteix la inspiració i el detalls que acompanyen aquest mitjó, el procés,el dia a dia de la seva construcció.


PERQUÈ “SOCCUS”? Capítol 1er
Calia cercar un nom per batejar el projecte, per utilitzar-lo de referència cada cop que parles del que estava fent i de passada poder anomenar a la “criatura” Aquest podia tenir mil noms; Mitjonetti, Pintxo, Bitxo, Xim, Pum.... més d’un podia encaixar perfectament, però era complicat, perquè volia quelcom de singular.


Com molts de vosaltres sabeu sóc nascut a Tarragona (Colonia lulia Urbs Triumphalis Tarraco) Qui em coneix de prop, sap la meva fal·lera pel món romà, fins el punt de col·laborar en algun d’un grup de reconstrucció històrica. Així que aprofitant l’avinentesa vaig pensar en cercar un nom en aquest àmbit .


Els romans van començar recobrint els seus peus amb tires de pell o tela. Al segle II abans de Crist, ja usaven els “udons”, fets de fil trenat i que cobrien per sobre del turmell.

La paraula "mitjó" es deriva del soccus llatí. El soccus era una mena de sabata mig espardenya mig mitjó usada pels actors còmics romans. Hi cabien els peus folgadament i podien ser trets ràpidament. La “sandàlia” soccus va ser l’antecessora del modern mitjó que cobreix panxell.

Des de Roma, el soccus de cuir tou va arribar fins a les Illes britàniques, on els anglosaxons van abreujar el seu nom en soc. Alhora, van descobrir que un soc tou portat amb una bota  gruixuda protegia el peu contra l’abrasió del cuir. I d’aquí és l’origen de la moderna paraula anglesa sock.


Aquest fet de que hi hagués un mitjó amb nom propi que a més a més fos utilitzat pel món actoral romà i sabent a per qui anava destinat aquesta “ criatura” em va fer decantar pel “Soccus”.
Actor portant un soccus romà


Així que des d’ara si em permeteu ja no caldria anomenar-lo “criatura”, d’ara en endavant  serà simplement en Soccus, el mitjó del peu esquerra. 

soccus romà (reproducció)
Continuarà…

SOCCUS, el mitjó del peu esquerra.

Aquest es en Soccus, el mitjó del peu esquerra, el dia del seu debut a Sant Pere de Riudebitlles dins la Mostra de teatre de titelles Mitjó 2014.
És un titella gegant i en els propers posts del blog us aniré explicant la seva interessant història. De moment us deixò aquestes imatges per què el comenceu a estimar.









dimarts, 22 de juliol de 2014

ARRIBA EL MITJÓ


Com tots ja sabeu aquest cap de setmana tenim el "Mitjó", Mostra de Teatre de Titelles a Riudebitlles. l'Invisible titelles hi tornem a estar present d'una manera molt i molt especial. Tant especial que no puc desvetllar com, és un secret Ohhhhhh!  Caldrà que us apropeu  aquests tres dies (25,26 i 27 de juliol) a gaudir dels titelles en una altre dimensió. Esteu atents al dissabte a les 11'30h a la sorpresa, una de les moltes que te preparades el Mitjó.  
A tota la resta d seguidors de l'Invisible titelles  dir-vos que el dilluns en un reportatge desvetllaré el secret


Salut i Titelles!


divendres, 11 de juliol de 2014

A L'ESTIU MES TITELLES QUE MAI


Un estiu ple d'actuacions amb "La verdadera història del rei que tenia el nas vermell" i "Una de Bruixes" alguna ja fetes altres encara per arribar. Cambrils , Llinars, Masriudoms, La Bisbal de Falset, Creixell, Roda de Bara, Cambrils, Mont-roig..... 
Estrenarem el "Soccus" a Sant Pere de Riudebitlles a la Mostra "El Mitjo" que ho portem en secret .. Un nou titella, un espectacle nou? ahhhhhhhhhh que coi serà?
     Fins hi tot podreu fer un tastet de "Me llaman Perla Preciosa"a Cambrils i veure l'única representació que faig anualment de "Que vaig be per anar a l'ermita?" el dia de la Mare de Déu de la Roca a Mont-roig
Consulteu l'agenda!!!!!!




SI TU VOLS, ENCARA TENIM UN FORAT PER VENIR AL TEU POBLE !!!!! DEMANA'NS INFORMACIÓ!!!!

dimecres, 2 de juliol de 2014

Patim Patam Patum...!

 L'any passat ens estrenàvem en el fantàstic món de les llars d'infants. Les mestres de la llar d'Infants de Mont-roig van apostar per nosaltres amb l'espectacle "Sol ,Solet" mai havia tingut un públic tant repetitó i va ser encantador. La meva filla que m'acompanya a molts dels bolos li feia especial il·lusió, aquesta era la llar on va anar ella de petita i es que ara ja es tota una senyoreta...
 Doncs no ho deuríem de fer del tot malament doncs aquest any ens han tornat a cridar i per partida doble la llar de Mont-roig i la llar "Petete" de Miami Platja; l'altre nucli important del municipi. El problema estava en la de Mont-roig , no podíem repetir espectacle i la Mei, una de les mestres va suggerir el conte del Patufet... I sense pensar-ho dues vegades vaig dir que si. Un conte molt popular, que a la llar treballaven i que nomes caldria fer l'escenografia i algun personatge (Bou , Patufet...) d'altres aprofitaria alguns titelles d'altres espectacles amb un canvi senzill de vestuari i així vaig fer... tancat al estudi fins altes hores de la matinada finalment va sortir aquesta versió d'en Patufet anomenada "Patim, patam, patum" però hi havia una altre proposta per part de la llar.... 

 Els anys anteriors hi havia un pare que els hi feia un deliciós fi de festa tocant el acordió diatònic, però el pare ja no tenia  fills a la llar i per tant no hi seria allí amb la musica..
- Oi que tu tocaves la guitarra? - em van dir
- Si, durant molts anys feia animació infantil , cançons i danses amb el grup "Sidral"
 - Si tu volguessis...doncs...
- Clar que si, encara que feia temps que no agafava una guitarra, em feia molta il·lusió fer cantar i ballar a la mainada...
Així que finalment "Patim, patam, patum" tenia dues parts la primera om explicaríem el conte amb titelles i una segona on faríem la festa per celebrar que en Patufet havia sortit sa i estalvi de la panxa del bou que no neva ni plou...



 Finalment, tant a Mont-roig com a Miami cantàvem tots plegats allò de:

 Patim, patam,patum..
 homes i dones del cap dret
 Patim, patam, patum..
 no trepitgeu a en Patufet.

Gràcies, com diria aquell...Sou molt bona gent!
(fotos de Miami: Xavier Alagarda)