Companyia de titelles "L'INVISIBLE"

E ls titelles “de peanya” són aquells que estan subjectes amb una vareta a un suport de fusta que portaran a la seva part inferior, i que anomenen:"peanya". El moviment de les seves extremitats s’aconsegueix acompanyat de varetes. Hi ha titelles de peanya simple, generalment per manipular personatges humans, i titelles de doble peanya per a animals. En la seva versió més tradicional el titella de peanya es desplaça sobre una pista situada per sota del nivell de l’escenari i es mou paral·lel a la embocadura, el moviment es limita a esquerra / dreta i dreta / esquerra. D’aquesta manera els peus de la titella queden al nivell del terra de l’escena. Encara que també es coneixen muntatges teatrals que prescindeixen de la pista o rail i la titella es desplaça sobre una taula o tarima, així el moviment de les titelles, a més d’esquerra a dreta, incorpora també davant i en darrere, així com el desplaçament diagonal.

Emprem bunraku per anomenar al teatre clàssic de titelles de Japó. Però originalment aquest era el nom d'una persona i parlant estrictament crec que hauríem d'emprar a canvi el terme Ningyo Joruri. Aquest fa referència a un teatre de titelles (Ningyo significa ninot i per extensió, titella) el qual és acompanyat per un tipus de recitació o narració anomenada joruri. El terme bunraku es va començar a utilitzar tan sols fa una mica més d'un segle cap a mitjans del període Meiji. Aquest va ser fet a partir del nom d’una persona, Uemura Bunrakuken (1737-1810), qui va establir un petit teatre de Ningyo Joruri a Osaka a 1805, prop de mig segle després del màxim floriment d'aquest tipus de teatre de titelles. A més el nom va ser seleccionat per a un teatre, el Bunrakuza (za és un sufix per a noms de negocis) el 1872. La paraula bunraku, presa del nom de Bunrakuken, es va emprar per fer referència tant al teatre com a la companyia. Al cap de poc temps un teatre rival, el