Companyia de titelles "L'INVISIBLE"

“ L’INVISIBLE” COMPANYIA DE TITELLES , estrenarà a partir del proper mes de octubre, potser novembre l’espectacle: “Els coberts de plata” l’obra es una adaptació de l’original d’en Ezequiel Vigués “Didó”. Estem buscant un circuit de sales o teatres, en definitiva qualsevol lloc que tinguin ganes de passar una estoneta divertida. L’obra esta dedicada al públic familiar Si esteu interessats i voleu mes informació, aquí teniu el correu electrònic: invisibletitelles@gmail.com o bé truca al 646287914 (Joan) El preu? Ja en parlaren que de ben segur que arribem a un acord, ja veureu .

Emprem bunraku per anomenar al teatre clàssic de titelles de Japó. Però originalment aquest era el nom d'una persona i parlant estrictament crec que hauríem d'emprar a canvi el terme Ningyo Joruri. Aquest fa referència a un teatre de titelles (Ningyo significa ninot i per extensió, titella) el qual és acompanyat per un tipus de recitació o narració anomenada joruri. El terme bunraku es va començar a utilitzar tan sols fa una mica més d'un segle cap a mitjans del període Meiji. Aquest va ser fet a partir del nom d’una persona, Uemura Bunrakuken (1737-1810), qui va establir un petit teatre de Ningyo Joruri a Osaka a 1805, prop de mig segle després del màxim floriment d'aquest tipus de teatre de titelles. A més el nom va ser seleccionat per a un teatre, el Bunrakuza (za és un sufix per a noms de negocis) el 1872. La paraula bunraku, presa del nom de Bunrakuken, es va emprar per fer referència tant al teatre com a la companyia. Al cap de poc temps un teatre rival, el

Recordo que de petit l’avia m’havia portat a veure algun que altre espectacle de titelles amb els meus cosins. Era el clàssic teatre de guinyol amb el titella català, amb el bo i el dolent que repartien garrotades a tord i dret, - Heu vist al dimoni?- siiiii a sortit per allí!!!! Si torna m'aviseu, crideu ben fort. Aquell titella de guant al pur estil Didó o Vergés. Eren les tardes màgiques de restar bocabadat davant el petit teatri... El primer titella que va caure a les meves mans me’l van portar de Suïssa uns amics de la família...Apa que no vaig jugar i jugar inventant histories.... L’Herta Frankel aconseguia que els diumenges s’aturés el meu món per veure la Ma rilin a la televisió. Amb catorze anys els estius treballava d’aprenent de tramoista amb el meu oncle, allí vaig tenir ocasió de veure de aprop el grup argentí “los titeres de Horacio” que llavors estaven de moda arran d’un programa que feien per TVE. Suposo que L’Horacio Casais (director de la companyia) em va veu