UNA HISTORIA DELS TITELLES

La història dels titelles en el segle XIX s'enriqueix amb la incorporació de les tradicions populars. El 1802 Christoph Winters inaugura a Colònia un teatre de ninots de vareta, en què Hammeschen, murri pagès, es va convertir en principal personatge. L'exemple va ser seguit per altres ciutats Renània de manera que aquesta classe de ninots es va fer típica de la regió.

El costum de cantar nadales a les esglésies provençals davant els pessebres va evolucionar fins a convertir els naixements en veritable espectacle de ninots. Traslladats aquests a l'exterior dels temples, no van trigar a caure en mans d'emprenedors titellaires que els van convertir en lucratiu negoci.

A Bèlgica, nord de França i sud d'Itàlia, els teatres de titelles s'entretenien a les classes treballadores amb fascinants aventures de l'Edat de la Cavalleria. Allà els ninots, de grans dimensions, amb els seus pimpante armadures forjades a mà i els seus cascos i plomalls, es comprometien en els interminables combats entre sarraïns i cristians, tal com es descriu en els romanços lusius a les èpiques gestes d'Orlando Furioso i Carlomango . També es representaven episodis de la guerra de Troia i de la història del rei Artús i els seus cavallers. En fi, no faltava actuacions de Nadal. Cada regió tenia el seu personatge peculiar, com Chanchet de Lieja, que vestit a tall de vulgar pagès i parlant el dialecte local, havia amb els cavallers proporcionant el consegüent alegria als espectadors. Altres teatres eren de tipus més literari. El guinyol que George Sand i el seu fill Maurice van construir a Nohant es va fer famós entre els escriptors per les seves agudes i satíriques representacions.

A Amèrica, els indis utilitzaven titelles en les cerimònies religioses molt abans de conèixer l'home blanc. Avui, els fetillers realitzen certs actes de màgia tradicionals; plomes que ballen per si soles, serps que surten de vasos, etc., El 1524 entre les hosts de Cortés, va arribar un home que manipula aquests ninots, el primer de la llarga llista de titellaires que portarien a aquell continent les diferents classes de fantotxes europeus. Cap a les acaballes del segle XVII, Leonardo Godemar s'erigia al Perú un guinyol. El 1742 va ser presentat Punch a Filadèlfia. A finals del segle XVIII hi havia a la ciutat de Mèxic cinc teatres permanents de titelles i un a Canadà.

En el segle actual, després de la decadència dels teatres de titelles registrada en èpoques anteriors, s'inicia la seva ressorgiment tant a Europa com a Amèrica. Les antigues varietats es veuen desplaçades per espectacles de tipus més intel.lectual que, destinats a entretenir els amics dels mateixos artistes, guanyen creixent popularitat. Els secrets de la fabricació d'aquests ninots, gelosament guardats pels antics titellaires, es van anar revelant gradualment. La publicació de llibres tècnics sobre la matèria va obrir per altra banda nous camps a les seves possibilitats.