Companyia de titelles "L'INVISIBLE"

Per reproduir correctament aquest contingut és necessari instal·lar el programari Adobe Flash Player. Si us plau, baixeu-vos l'última versió, només us requerirà uns instants.

El dissabte passat vaig fer una funció benefica per la Yanay; una nena de 30 mesos que pateix un Neuroblastoma abdominal d’estadi 4 amb un pronòstic molt desfavorable i amb una esperança de supervivència inferior al 30%. Ara necessita un tractament que solament es fa en un hospital de EEUU (Memorial Sloan Katerin Cancer Center of New York) La primera bona bona noticia es que la Yanay ja te els diners per anar a NY. Gràcies a la col.laboració de molta gent que ha organitzat tot tipus d’events La veritat es que nomes veure la Yanay, amb la seva força i la seva alegria vaig quedar captivat. Te una familia fantástica i el mes important es que ara tinc una amiga que no em diu Joan, perquè m’ha batejat amb el nom de “Senyor Titello” i que a mi m’ha fet molta gracia i m’agrada molt. Un petonet Yanay i molta sort i et prometo que quan tornis d’America farem una gran festa amb les titelles del senyor Titello

Avui 21 de març es celebra el Dia Mundial del Titella amb la idea d'aconseguir que el món del titella sigui més conegut i reconegut també en altres àmbits de la vida cultural internacional MANIFEST: Com a molta gent, m’he sentit profundament commogut pel terratrèmol que acaba de devastar Haití. Veient les imatges retransmeses per la televisió ia la web, m’he preguntat, de totes les arts escèniques, quina seria la millor per explicar la dimensió humana de tal cataclisme? Quina seria la millor per a despertar la nostra compassió sense caure en la llàstima, per solidaritzar- se sense desmoralitzar? I quina podria provocar en els nostres cossos el ressò del dolor físic de les ferides i amputacions? De fet, m'he preguntat com traslladar a l'escena no només el dolor del poble haitià, sinó també la seva força que ens commou i inspira a la vegada? Considero que el titella seria la forma més adequada per explicar aquesta tragèdia. La seva impotència, la seva vulnerabilitat, però al

Podem assegurar la gran utilitat dels titelles com a element terapeutic i de reeducació. S’ha comprovat com l'afany per fer moure un ninot aconsegueix que els immòbils dits d'un invàlid, vagin "carregant de voluntat", primer, i després es comencen a distendre, contraure i, al final, moure's. La superioritat del titella sobre els altres exercicis usuals per la mateixa finalitat, és que desperta l'interès i fins i tot l'amor del pacient, aconseguint la persistència en l'esforç necessari per assolir el moviment buscat. A la branca de la psiquiatria Infantil és utilitzat el titella cada cop més, sobretot per la seva afinitat amb el nen, del qual aconsegueix un lliurament que pot arribar a ser total i que, per raó de l'ús que fa del ninot, permet a l'observador formar-se una idea cabal del problema que ha de tractar. En efecte, ja sigui pel personatge triat, per la forma en que el tracta o tracta amb ell a altres titelles, o pel que diu al troba

La història dels titelles en el segle XIX s'enriqueix amb la incorporació de les tradicions populars. El 1802 Christoph Winters inaugura a Colònia un teatre de ninots de vareta, en què Hammeschen, murri pagès, es va convertir en principal personatge. L'exemple va ser seguit per altres ciutats Renània de manera que aquesta classe de ninots es va fer típica de la regió. El costum de cantar nadales a les esglésies provençals davant els pessebres va evolucionar fins a convertir els naixements en veritable espectacle de ninots. Traslladats aquests a l'exterior dels temples, no van trigar a caure en mans d'emprenedors titellaires que els van convertir en lucratiu negoci. A Bèlgica, nord de França i sud d'Itàlia, els teatres de titelles s'entretenien a les classes treballadores amb fascinants aventures de l'Edat de la Cavalleria. Allà els ninots, de grans dimensions, amb els seus pimpante armadures forjades a mà i els seus cascos i plomalls, es comprometien

Ezequiel Vigués i Mauri neix Terrassa un 10 d’abril del 1880 era fill d'uns taverners i es va quedar orfe de mare quan encara no tenia un any i amb el seu pare es va traslladar a viure a casa d'un oncle músic, on el cria una dida, Manela, que explicaria el nom artístic que triaria més endavant com a titellaire. Arran de les seves entremaliadures és enviat a estudiar intern al Col•legi del Sagrat Cor de Manlleu (1889-90); acabarà els seus estudis amb els germans de La Salle de Terrassa. Va treballar com a aprenent en una botiga de teixits de Barcelona. Canvia de feina un parell de vegades i finalment fa realitat el seu somni de marxar a París, on arriba l'octubre del 1907. A París treballarà com a dependent dels magatzems Au Printemps i a les Galeries Lafayette. El 1910 se’n va a Londres a provar sort, però la cosa no va anar del tot be (va abocar el suc d'una safata sobre un convidat important allà on treballava com a cambrer) ha de tornar a fer les maletes i s’instal•l

L’any 2001 vaig tenir l’oportunitat d’organitzar la ”I a Mostra de titelles al Baix Camp” al poble on resideixo, Mont-roig del Camp (Tarragona). Per aquell temps jo treballava de dinamitzador cultural a l’ajuntament. Era l’oportunitat de crear un festival inexistent a les comarques de Tarragona Va ser una experiència enriquidora i un projecte de quasi 2 anys de treball cercant companyies i anant a veure espectacles i assistint a diversos festivals. Com sempre sols passar calia cercar ajuts econòmics, i finalment l’Ajuntament de Mont-roig va sumir tota la despesa. La Generalitat <//personname> ens va denegar una subvenció. Va ser un èxit per ser el primer any 9 companyies, tres dies d’espectacles del 12 fins el 14 d’octubre de 2001. La premsa se’n va fer força ressò. El Punt (1) El Punt (2) El Punt (3) , el Punt (4) Inaugurà la mostra la Cía Rocamora <//personname> amb “Les Faules de Lafontaine” li va seguir la Cia<//personname> la Baldufa amb "El Ba

Recordo que de petit l’avia m’havia portat a veure algun que altre espectacle de titelles amb els meus cosins. Era el clàssic teatre de guinyol amb el titella català, amb el bo i el dolent que repartien garrotades a tord i dret, - Heu vist al dimoni?- siiiii a sortit per allí!!!! Si torna m'aviseu, crideu ben fort. Aquell titella de guant al pur estil Didó o Vergés. Eren les tardes màgiques de restar bocabadat davant el petit teatri... El primer titella que va caure a les meves mans me’l van portar de Suïssa uns amics de la família...Apa que no vaig jugar i jugar inventant histories.... L’Herta Frankel aconseguia que els diumenges s’aturés el meu món per veure la Ma rilin a la televisió. Amb catorze anys els estius treballava d’aprenent de tramoista amb el meu oncle, allí vaig tenir ocasió de veure de aprop el grup argentí “los titeres de Horacio” que llavors estaven de moda arran d’un programa que feien per TVE. Suposo que L’Horacio Casais (director de la companyia) em va veu