dimecres, 30 de juliol de 2014

SOCCUS, TÈCNICA, CONSTRUCCIÓ capítol 3er

Per la construcció d’en Soccus m’he inspirat en la tècnica i la manera de fer que va empra l’escultor Bernat Verderol Roig (Tarragona 1814-1898), Entre els seus treballs escultòrics destaquen els bustos, les escultures i els relleus de la façana de l’ajuntament de Tarragona, el retaule de la capella de la Mare de Déu del Claustre de la Seu de Tarragona , els gegants nous, estrenats per Corpus de 1851, el Negrito, que sortí per primer cop el 22 de setembre de 1856, i la Negrita, que desfilà per  primera vegada el 26 de desembre de 1859, i els nans vells que feren acte de presència davant els tarragonins l’11 de gener de 1865.

Els gegants moros d’en Bernat Verderol
Explica l’anecdotari popular i fins i tot ho recull en Joan Salvat i Bové (Tarragona 1896 - Barcelona 1985), cronista de la ciutat de Tarragona, que Verderol construïa les figures del seguici popular en el seu taller – estudi del Pla de la Catedral a hores lliures amb uns fulls de papers mullats amb escaiola i cola produint una pasta que anava modelant sobre una estructura de fusta, sense un motlle previ anant fent sobre la marxa. Diuen que en Verderol aprofitava tots aquells papers que queien a les seves mans, fulls de diaris, embolcalls, i a les nits en aquell taller-estudi quan es reunien poetes, artistes i amics de Verderol a fer petar la xerrada, feien tertúlies de caire artístic, o bé de contingut polític, molts dels escrits que allí es llegien van acabar barrejats amb escaiola i cola en el cap d’algun d’aquells gegants o nans. Ai! (sospir) qui pogués recuperar algun d’aquells escrits! Aquesta historia em va colpir quan fa molts anys me la varen explicar.

Perquè de paper?
Doncs per varies raons, la primera i molt important, per sant Pere de Riudebitlles és un municipi de llarga tradició industrial paperera des del segle XVIII (tot i que el primer moli paperer es datat al segle XVII). La segona per què molts titelles tradicionalment s’han fet de paper-cartró.

Procés
Amb tota la humilitat que he pogut, m’he permès recrear l’anècdota del mestre Verderol així que em vaig proposar fer el mateix que ell, salvant les distancies, construir en Soccus sobre la marxa, vaig emprar una estructura de filferro en comptes de fusta,  i cola de fuster i fulls de paper, de diaris, d’apunts titellaires, retalls de papers d’altres treballs, fulletons de publicitat... que vaig anar enganxant a estones, quan feia un descans dels titelles, quan sobrava alguna mica de material d’altres treballs (concretament dels espectacles: “Me llaman Perla Preciosa” i la renovació de “La llegenda del cavaller Jordi”), feien cap i donaven forma dia a dia al cos d’en Soccus. moltes nits d'aquest hivern fins molt tard m'engrescava a anar encolant paper
En Soccus te en una primera fase 7 capes de paper i una part del  interior plena de poliuretà injectat. En una segona fase vaig procedir  a donar una capa super liquida  de gesso.


Treball de construcció 1
Què és el Gesso?
Prové de la paraula Italiana per identificar el guix, El gesso en la seva versió comercial és una base de carbonat càlcic (CaCO3) polvoritzat, acetat de polivinil i resines acríliques, com blanquejant diòxid de titani o blanc de titani, encara que es pot utilitzar altres blanquejants, com conservants amoníac o formaldehid.
A aquesta base se li poden afegir, colors i elements per aconseguir una gran varietat de textures.
El que fa tan útil al gesso en arts decoratives, és la seva capacitat de barregés amb diferents materials. Un cop sec és resistent a dissolvents químics com la trementina i no “craquela” en assecar-se.
Finalment dues capes de pintura, per donar pas a la col·locació de l’arnès interior per què el manipulador pugui portar en Soccus per les cercaviles. (no descarto la possibilitat que posteriorment amb el temps es recobreixi de fibra de vidre fina i resina)


Treball de construcció 2
Model
Si be no he volgut copiar cap model i he anat fet sobre la marxa, si que he volgut traçar unes formes mes semblants als “soccus” romans. Però si un mitjó em venia constantment al cap, sobretot quan construïa l’estructura inicial de filferro aquest ha estat el Mitjo d’en Tàpies. Aquell mateix que va estar envoltat de polèmica quan el 1991 va neixer com un projecte d’escultura per al Saló Oval del MNAC, i mai va veure la llum en el seu format original de 18 metres d’alçada, per què moltes persones van manifestar que un mitjó foradat no podia ser art. La societat catalana es va dividir en detractors i admiradors del projecte.

Mitjó d'en Tàpies

Finalment el mitjó es va fer realitat i es va instal·lar de forma permanent a la terrassa de la Fundació Tàpies, això si, en una versió molt més petita de 2,75m.
El "Mitjó", és tota una oda a la senzillesa dels objectes quotidians que ens acompanyen en el nostre dia a dia. Com explicava el propi Tàpies, és “un humil mitjó mitjançant el qual es proposa la meditació, amb la qual cosa vull representar la importància en l’ordre còsmic de les coses petites”.



Continuarà…
Publica un comentari a l'entrada